fotografia: BoscatgeA finals d'estiu, quan el sol començava a jugar a fet i amagar amb els núvols, vam tornar cap a casa. El retorn a la normalitat, produïa aquella calma interior que suposa encarar de nou allò conegut. Com altres anys, ell treia el cap per damunt de la paret de la terrassa, esvelt i ufanós quan el sol declinava, pansit i cap cot a les hores de calor. La seva habitual presència en acabar l'estiu, malgrat les intenses podes que el jardiner sotmetia als arbustos cada any, confirmava aquell rotllar en cercle que és la vida. Però..., aquell branquilló d'ara, amb el seu vigurós fullatge, recordava que no era pas el mateix de l'estiu passat, i, que el cercle, malgrat semblar que sempre roda igual, és renova sense fi.
