El temps li fugia jugant a fet i amagar amb les coses que utilitzava, a tothora estava en lluita
amb els elements d’ús diaris habituals.
Perdia el ganivet que feia un moment que tenia a les mans, el rodet de fil d’embastar que
s’havia posat a la falda, el bolígraf amb el que estava escrivint, les ulleres mentre llegia el diari.
Aquestes situacions es repetien tan sovint que també perdia la paciencia.
Les pèrdues les tenia classificades entre petites i grans: petites eren les que no tenien més
valor que els temps que li robaven buscant. Entre les grans destacaven aquelles que li solien
ocasionar un gran ensurt: les claus, el portamonedes, la tarja de crèdit.
Altres situacions que l’amoïnaven molt eren els oblits que li restaven habilitat intel·lectual:
no saber fer un resta mentalment, tenir que consultar contínuament el diccionari per
recordar com s’escrivia una paraula. I aquell desordre mental de dates i noms ballant pel seu cap,
que mai sabia on calia col·locar-los quan mantenia alguna conversa interessant, deixant-la absent
del col·loqui. Però el que li feia més malicia ocorria quan oblidava el nom d’una persona que li
acabaven de presentar, en aquest cas es deia ”això és malaltís”.
Era tan gran el trasbals que tot aquest buscar i rebuscar, intern i extern, li ocasionava, que
en arribar al vespre es solia notar molt irritable. Un nit que el desori intern no la deixava
dormir va decidir escoltar aquella veu interior que feia dies que intentava parlar-li i que ella
inconscientment defugia.
El diàleg que va mantenir amb si mateixa li parlava de la capacitat d’acceptar amb
calma les limitacions pròpies de la seva edat, de ser pacient i canviar judicis negatius per altres
encoratjadors.
Des d’aquell dia les coses van seguir fent-se-li tan fonedisses com abans, els comptes
tan o més difícils. Dates, lletres, noms, paraules i normes van continuar dansant esbojarradament
pel seu cap, però ni uns ni altres li van tornar a robar la pau interior.
