VIVÈNCIES

                                   

          

           El temps li fugia jugant a fet i amagar amb les coses que utilitzava, a tothora estava en lluita

 amb  els elements d’ús diaris habituals.        

           Perdia el ganivet que feia un moment que tenia a les mans, el  rodet  de  fil  d’embastar   que

s’havia posat a la falda, el bolígraf amb el que  estava  escrivint,  les ulleres  mentre llegia  el   diari.

Aquestes situacions es repetien tan sovint  que també perdia  la paciencia.

            Les pèrdues les tenia classificades entre petites i grans: petites eren les  que  no  tenien   més

valor que els  temps  que  li  robaven  buscant.  Entre  les  grans  destacaven  aquelles  que  li  solien

ocasionar un gran ensurt: les claus, el portamonedes, la tarja de crèdit.           

           Altres situacions que l’amoïnaven molt eren els oblits que  li restaven habilitat  intel·lectual: 

no   saber   fer   un    resta    mentalment,   tenir   que   consultar   contínuament    el   diccionari  per

recordar com s’escrivia una  paraula. I aquell  desordre  mental de dates i  noms ballant pel seu cap,

que  mai sabia on calia col·locar-los quan  mantenia  alguna conversa  interessant, deixant-la  absent

del col·loqui. Però el que li feia  més malicia ocorria quan oblidava   el  nom  d’una  persona  que  li

acabaven de presentar,  en aquest cas  es deia  ”això és malaltís”.

            Era tan gran el trasbals que tot aquest buscar i rebuscar,  intern i extern,  li  ocasionava, que

en arribar al vespre  es solia  notar  molt irritable.  Un   nit   que  el   desori   intern   no   la   deixava 

dormir va decidir escoltar  aquella   veu   interior que  feia  dies  que  intentava  parlar-li  i que  ella

inconscientment defugia.   

            El  diàleg   que  va   mantenir  amb  si   mateixa  li  parlava  de  la  capacitat  d’acceptar amb

calma  les  limitacions  pròpies  de  la seva edat,  de  ser pacient  i canviar judicis negatius per altres

encoratjadors.

           Des  d’aquell  dia les  coses van  seguir  fent-se-li   tan  fonedisses  com abans, els comptes

tan o més difícils. Dates,  lletres,  noms, paraules  i  normes van continuar  dansant esbojarradament

pel seu cap, però  ni uns ni altres li van tornar a robar  la pau interior.