CONTE

Mare, l’àvia parla sola.

-No diguis ximpleries!

-De debò, la he sentida més d’una vegada.

-Quan la tornis a sentir, pregunta-li amb qui parla.

Aquest estiu, en Marc anava a dinar cada dia a casa de l’àvia perquè s’havia jubilat i hi passava moltes estones. Així no tenia que quedar-se sol a casa.

En Marc el matí anava a natació, després feia cap a  casa de l’àvia, dinava, mirava una estona la televisió i a la tarda anava a classe d’anglès. Quan sortia tornava a casa, perquè a aquella hora els pares ja havien plegat de treballar.

Un dia que en Marc estava mirant un programa dels Pets, va sentir a l’àvia que parlava al terrat. Ja hi som altra vegada! i la mare em dirà que dic ximpleries.

 Sense pensar-ho gens va anar cap al terrat i va preguntar a l’àvia:

-Àvia, amb qui parles?

-Amb aquest, que no veus com està de pansit esgrogueït.

-Com se diu?

-Gerani. No sé pas que li passa, no vol florir i les fulles li cauen.

-Portem un llibre que hi ha en el prestatge de sota la televisió que es diu Plantes de Balcó. Mirarem  si ens explica com el podem ajudar.

-Ja el tinc, quin full busco?

-Busca el nom en l’índex.

 -¿Com es dit que es deia?

-Gerani.

-No el trobo.

-Es que deus mirar l’índex de noms científics. Has de mirar el de noms vulgars.

-Ja el tinc.

En Marc va oblidar-se dels Pets i es va quedar al terrat ajudant a l’àvia  fins a l’hora de la classe d’anglès.

El vespre, mentre sopaven, li va dir a mare:

-Ja sé amb qui parla l’àvia, quan parla sola.

-Ah sí! Amb qui parla?

-Amb les plantes. Com és que ella en té tantes i nosaltres no?

-Noi, les plantes porten feina, amb aquesta, que tenim a la sala, en tenim ben bé prou. L’àvia té terrat i temps.

-En podríem tenir alguna al balcó.

-Si  tu en tens cura, per la meva part cap problema.

-I tu Cisco, que hi dius?

-Jo tampoc  -va contestar el pare.

Així va ser com en Marc, assessorat per l’àvia, va començar a plantar esqueixos i llavors al balcó.

-Per què no compres les plantes a la floristeria.

-L’àvia diu que comprar les plantes ja crescudes no té màgia, diu que l’emoció està en plantar-la tu, en tenir-ne cura i observar com neix i creix amb les teves atencions.

-Ja veig que a l’àvia no li falta humor ni temps.

  Un dia que en Marc i els seus amics estaven xerrant asseguts en un banc de la plaça del barri, va veure, a terra, un flor mig seca, la va recollir i se la va posar a la butxaca. Quan va arribar a casa, la va obrir pel mig per mirar si tenia llavors. Com que en tenia moltes, va decidir guardar-les en una capseta, que tenia buida de pastilles  per a  la tos.

  Pels vols de Nadal, quan tothom anava atrafegat buscant regals per intercanviar,  en Marc estava segur de tenir el millor regal per a l’àvia.

-Què pot ser això tan menut? es preguntava l’àvia mentre desembolicava el aquell paquetet que portava el seu nom.

-Una cosa que estic segur que t’agradarà molt. -Va dir en Marc.

-Apa! Una capsa de pastilles per a la tos!

-Mira bé el que hi ha a dintre, i vigila que no et caigui a terra.

-Que són aquest granets negres?

-Llavors

-De quina planta?

-Ah! fins que no neixin i creixin, serà un misteri.