Mort en la natura
Ranquejant cercava un lloc per morir. Després de beure aigua en un toll, es va arraulir a l'ombre d'una magnòlia. Quiet, amb les parpelles closes, semblava que dormís, però quan sentia un petit soroll, obria els ulls i s'allunyava una mica.
Conscient del seu estat, acceptava la mort com un fet natural de la vida, lluny de la seva colla, sense deixar res material que el lligués a la terra.
Va morir prop de l'aigua, amb els ulls envidriats mirant cap al bosc. Potser, quan va notar que la vida se li escapava, volia dir adéu als roures, a les alzines i als pins que li havien donat hostatge, o admirar, per última vegada, la verdor dels prats, el roig de les roselles, l'oneig dels camps de blat balancejant-se al pas del ventijol.
Era un todó preciós, amb el pectoral vermellós, taques blanques al coll i franja blanca a les ales.
El vam tirar a la pila del compost, a on es transformaria en adob per engendrar noves vides.
Millor aquesta mort serena, que una perdigonada a mitjans d'agost!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada